1

Origen de las Fallas

Publicado por el .

Con este artículo iniciamos una breve serie monográfica sobre las Fallas, su historia, curiosidades y más cosas. Esperamos que con esta información los valencianos y los visitantes disfruten aún más de nuestras fiestas.

hoguera

Hay quien afirma que la costumbre de las Fallas, es muy antigua, de los primeros pobladores de nuestras tierras, que en sus celebraciones ya encendían fogatas o fallas. Más tarde con las diferentes dominaciones y finalmente con la cristianización, aquellas fogatas pasan a festejar las festividades dedicadas a los santos. Son conocidas las hogueras dedicadas a San Antonio, San Vicente, San Esteban, San Juan….

Algunos historiadores piensan que las Fallas se iniciaron en realidad como fuegos de primavera y evolucionó hasta los monumentos satíricos que hoy en día conocemos. Tampoco se ha podido comprobar documentalmente que esto haya sido así realmente.

La palabra valenciana falla deriva del latín facula, que significa antorcha. Por tanto, tiene el mismo origen etimológico que la palabra castellana hacha. En el siglo XVI, la palabra falla pasó a denominar al fuego que se hacía en el suelo como centro de una reunión o de una fiesta. También se llamaba así a las fogatas que se encendían en días especiales, y las que servían para anunciar o celebrar una batalla ganada. Sin salir del sentido de aviso que tenía el fuego, eran también fallas las hogueras usadas como medio de comunicación para avisar de la llegada de invasores. De esta clase era la antigua falla del Miguelete de Valencia.

Te puede interesar

Un comentario

  1.   SO. ANDRÉS CASTELLANO MARTÍ. dijo

    AON ESTÀ LA MAGIA DE LES FALLES. VISIÒ NATURAL.

    Una de les característiques del valencià és ser meninfot,cosa que pot ser negativa o positiva, segons es mire.
    El meninfot que passa del negatiu, és positiu i el que passa del positiu, és negatiu. Açò vol dir que el valencià que passa de tot l’alié i es preocupa del propi és home i el valencià que es preocupa de tot l’alié i passa del propi és cansalà.
    Home, en valencià, és aquell que defén la seua cultura natural i pròpia, en especial la del Foc i aquell que ataca la cultura del Foc és un valencià cansalà.
    On més es nota el que he dit és en les falles, on es potencia el caràcter home i dóna però els cansalà sempre intenten anul•lar-ho, de la mateixa manera que es proposen fer desaparéixer tot el que va ser l’origen de la cultura i la màgia original valenciana del Foc.
    Abans de continuar quede clar que, tots els fallers que pretenguen investigar els orígens de la nostra foc falla tenen dos camins: el propi i natural i l’artificial.
    Al retrocedir en el temps, ens trobem amb dues històries diferents: la història natural valenciana i la història artificial impropia i forastera. Estes històries que pareixen ser la mateixa són totalment oposades encara que no poden fugir una de l’altra en cap estudi perquè, en cas contrari, tot quedaria faltat de raciocini i els seus resultats serien totalment enganyosos.
    Així tenim la història de tots els que són fidels al foc, tant en els temps cristians com en els musulmans, i que mai abandonen les seues naturals creences valencianes, inclús sent declarades “supersticions i cultura inferior dels hortolans”, i també tenim la cultura promocionada pels poderosos en política o creences que en tot el que fan, procuren canalitzar al poble dominat perquè visca la cultura artificial que ells desitgen.
    En el nostre cas valencià, per un miracle de Déu, mai desapareix la cultura natural del poble pla que, sense oposar-se als que el dominen, els valencians mai han abandonat les seues creences ni tampoc la del foc tal i com queda patent en les falles.
    El que s’ha dit és paradoxa i sembla contrari al sentit comú però no és així, perquè havent sigut sotmesos per tots quants ací han arribat (cristians i musulmans), els valencians fidels a la seua llar mai han abandonat les seues pròpies creences i lleis, els seus costums naturals.
    És precisament quan els valencians perden els seus furs escrits després de la Batalla d’Almansa quan de forma miraculosa procedent dels santuaris de les pedreres valencianes ix la natural creença del Foc Traca i s’expandix per tot el territori valencià.
    Els ritus del foc natural valencià que actualment s’anomenen falla, foguera i també fogata, antigament tenen el seu propi origen, la seua pròpia trajectòria i la seua pròpia història stot que procedix dels habitants naturals celtiber/edetans d’estes terres.
    Els ritus del foc que en la seua evolució final han donat la falla, la foguera i la fogata, són els propis del foc fel hortelà que és el foc flama auxiliar dels llauradors valencians tant en les seues tarees agrícoles com en les seues creences. I, per més que el docte sanedrí eliminador de tot el valencià i també els seus corifeus religiosos i ateus ho neguen, esta és la verdadera realitat i l’origen del nostre valencià Foc Fel celtiber/edetà. Esta és la realitat vigent en tots els temps fins a l’arribada dels catalans i aragonesos cristians en 1238 i també vigent durant tots els temps cristians posteriors, destacant en eixos temps l’extrema discreció sobre la gràcia de tal foc que imposa la pressió inquisitorial que no vol que estes coses s’ensenyen i menys que es facen.
    Però sí s’ensenyen i sí es fan a pesar del negativisme inquisitorial, arribant intacta la creença fins als finals del segle XIX, a partir del moment en que els ritus del foc fel són canviats pels que ignoren la seua gràcia, evolucionant en el seu canvi per camins que res tenen a veure amb la gràcia original. És durant el segle XX,época cansalà valenciana, quan la gràcia del foc fel, sense més, desapareix.
    Així, el nostre foc que ara anomenen falla i foguera, originariament stot, té concisa i inconfusible la seua trajectòria.Per als que vivim la cultura natural valenciana, el foc que,en honor i en petició de justícia, encenem els valenciansés el foc cordà, oposat al foc Stot o fel .
    L’origen del foc stot o fel ens ve dels nostres avantpassats celtiber/edetans anteriors a l’era cristiana.En primer lloc com auxiliar en les tarees del camp i també en realitat taxativa de justícia. Sent ambdues coses donades per la creença natural valenciana en la terra l’aigua i el foc de les persones que hi habiten i cultiven des d’antic l’ordi i el blat. Este cultiu requerix llaurar les terres i tindre les aus del camp en pro i dominades.Això s’aconseguix amb facilitat perquè quan el natural llaurador valencià auxiliat de bous o cavalls llaura la terra dels seus camps amb intenció de preparar-la, se les enginya perque les aus acudeixen, es mengen els insectes (desparasitar-la), i amb els seus excrements l’abonen (nodrir-la).
    Estes aus són la seua benedicció,però són maledicció si quan escampa les llavor, les mateixes aus acudixen voraces als sembrats i es mengen el gra sembrat perquè no hi haurà collita.
    En terres valencianes, perquè les aus no acudisquen als sembrats i es mengen el gra escampat en la terra,els naturals recorren a la creença i així es soluciona el problema de forma natural i sense fer cap dany a les beneficioses aus.
    La creença que auxilia els llauradors celtiber/edetans en el cultiu dels cereals i en tot tipus de collites, per mitjà de la qual aconseguixen espantar a les aus té un ardit que consta d’una part física anomenada stot i botxa fel, i d’altra natural que correspon al ritu espiritual valencià del Foc.
    El stot és una simple creu de pals. La botxa fel és el repel•lent espiritual de les aus en el cultiu de la terra i ambdues coses unides són l’instrument per a fer justícia els homens.
    La ciència i màgia a la qual el llaurador recorre consistix en prendre dos troncs stipe i unir-los en forma de T, T-stot afegint en els extrems de l’horitzontal dues embotxes fel. Es planta enmig del sembrat forrant-se la creu de rastoll o palla (en els temps cristians), donant-li inclús aparença humana vestint-la amb robes que poden ser masculines o femenines.Però així no sols no espantaria les aus sino que al estar fet de palla, les atrauria per hi fer els seus nius.
    Una vegada fet l’espantall i en el domini del món màgic,els valencians naturals pengen al stot la botxa fel i bategen (bateig) en maldiciò la seua obra.
    Després dels ritus de benedicció a la collita i maledicció a qui la faja malbé o desgracie,s’escriu en una cartel•la inri que es penja del pal vertical. Si allò que s’ha fet segons el ritu valencià stot fel, cap de totes les aus que volen s’acosta on està el stot,aconseguint que les aus no perjudiquen la collita.
    La creu de per sí no espanta les aus.Però, si se li col•loca una sola botxa, el stot creu passa a ser espantador de pardals(espantall). Si es col•loca una botxa en cada mà extrem de la creu és un autèntic espantall. Si es col•loca una botxa en cada extrem o mà de la creu i una en cada part mitjana (colzes), l’espantall és infal•lible.Al camp on es plante no s’acostarà cap au.
    El fet de convertir el stot de palla en repel•lent de les aus es deu a la qüestió màgica de la pròpia botxa, i a la gràcia del valencià per a maleir-la, a més d’allò que s’ha desitjat en la cartel•la que del coll se li penja.
    El stot amb botxa fel repel•lix tot el negatiu que al camp li puga ocórrer i que tot allò positiu es desenvolupe. Per aquesta raó, quan la collita en positiu ha sigut recol.lectada, al stot se li pega foc i es crema, per tal que les aus acudixen i desparasiten de nou la terra. No es deu quedar plantat ni guardat en cap lloc: la collita es podria fer malbé.
    Per a protegir la següent collita es fa un altre stot amb botxa fel perquè a cada collita li correspon un stot i, com la collita de blat és anual, també anual és la crema del stot.
    El stot ha de ser cremat inexorablement,moment en que al llaurador valencià que ha sigut impecable en la seua conducta la llei de mà (llei de l’horta, de l’aigua i del foc) li brinda la seua immensa justícia de forma gratuïta i eficaç.Li brinda l’opció de sol•licitar i rebre justícia de totes aquelles coses que de manera inmerescuda se li hagen fet, sempre que ell haja sigut just.
    Si el llaurador pren la cartel•la del stot i en ella grava en espardenya la seua demanda de justícia, el stot queda batejat de ninot i quan se li pega foc, la llei de l’horta s’activa a favor de qui, sent just, fa la petició. La llei de l’horta, de l’Aigua i del Foc s’encarrega que la justícia sol•licitada es complisca.
    Els qui en mal ús apliquenla seua gràcia al just, tota la justícia natural cau sobre ells.
    El foc del stot espantall pren en valencià el vulgar nom de foc fel, indistintament que se li facen o no els sortilegis.
    Quan a la porta de l’alqueria o barraca, l’hortolà fa en desigs foc formiguer, sempre és en benedicció i protecció del seus i quan fa foc siprés, fa benedicció pels altres. Si fa foc fel, sempre és maledicció per a aquells que fan injustícia. I tant una com l’altra es complixen.
    Que ningú ho dubte. Dita justícia sempre es complix.Ningú(humà o diví) pot parar aquesta llei.
    Esta és l’arma més potent que a un hortolà en la seua defensa se li pot donar, sempre que es defenga dels seus injustos enemics i sempre que ell siga home.
    Per a aconseguir allò que s’ha proposat en defensa de la dignitat pròpia i en contra d’aquell que la perjudica, el llaurador que fa el ritu pot cremar el stot on està prendre l’espantall i plantar-lo on ell crega convenient.
    A continuació, al coll de l’espantall, penja un tauler o paper on s’anota el nom d’aquell a qui es desitja se li aplique la justícia natural, o, si es creu convenient en vers xufa es dicta la sentència.
    A partir del moment que açò es fa,es bateja el stot passant a denominar-se ninot, però que ningú fatigue la seua intel•ligència pensant que ve de nino. No és així.
    En el natural parlar valencià, a les persones i a tot se les menciona pel seu nom i cognoms, afegint a estos el nom ombra, que pot ser bon nom o mal nom.
    Així, el nom ombra bon nom màxim és el de” gloriós i celer”, que aplicat a una persona no cal explicar que més virtuts positives ja no li caben.
    En canvi, “parot” és el nom ombra mal nom que es dóna a tots aquells insectes que et xuplen la sang i “trompellot” és diu a tots aquells animals de què no et pots fiar perquè si et fies d’ells, et desgracien.
    En resum, ninot és el nom ombra mal nom que es dóna a aquella persona que té les virtuts negatives del parot i del trompellot.Són sinónims: cansalà i fosser.
    El foc fel s’ha fet en totes les époques i actualment hi ha valencians que ho fan. Això no és cap maldat. Pel contrari, és positiu en grau màxim perquè la justícia aconseguida ho és per a bé i la societat que funciona en el seu respecte i temor, és justa.
    Així es fa, discretament, perquè callar i ser discret forma part de l’ús natural valencià. Els ritus del foc queden callats, però no vol dir que no es facen. Si de les lleis naturals ningú dóna explicació, dels ritus de l’aigua i del foc tampoc es dóna. No obstant tots sabem que estes lleis sempre es complixen.
    En el cas concret del foc flama fel, del seu ritu i ús a ningú se li diu, quedant per als que ho ignoren, com inexistent. Però existix i es fa en abundància i en totes parts de l’horta valenciana.
    És ja al s.XX quan la nostra cultura natural es canvia i la ciència màgica natural desapareix… Però esta part de la nostra història la deixem per al llibret de l’any que ve.
    So Andrés Castellano Martí. Mestre de traca.

Escribe un comentario